El viatge era molt llarg: una hora de cotxe de línia i tres de tren.Quan arribàvem a Barcelona ens afanyàvem tan com podíem per arribar a l’Hospital de St Joan de Déu, perquè al meu germà i a mi ens fessin el control de l’intervenció que ens havien fet als peus quan havíem de començar a caminar. En acabar, tornàvem ben de pressa a l’estació per no perdre el tren de tornada a casa. I quan ja érem a dins, tranquils, la mare treia de la bossa, que controlava en tot moment, una carmanyola per a cadascun dels quatre. Llavors dinàvem d’allò més bé amb el pollastre que havia cuit el dia abans. Sempre he guardat el record de l’esforç que van fer durant mots anys perquè el meu germà i jo poguéssim caminar amb normalitat. Gràcies, pares.