La meva germana i jo eren petits. Jo tindria uns deu anys i ella set o vuit. Amb els nostres pares, passàvem tots els caps de setmana amb els meus avis. Casa seva era la caserna general, d’on sortíem al matí a primera hora per anar a dinar a fora i a on tornàvem a passar la tarda jugant a cartes o mirant la tele. Segurament per això van ser ells qui primer la van comprar. Una tele nova, més gran i… en colors!!!
La meva germana i jo esperàvem la nova tele amb emoció, i una il·lusió brillant titil·lava als nostres ulls.
Finalment, un dissabte a la tarda, va arribar. La vam desempaquetar amb desfici i, sense esperar ni un segon, la vam posar en marxa.
De sobte «Los payasos de la tele», van aparèixer a la pantalla en tota la sev esplendor: vestits llargs de color vermell fogós, gorres a quadres, barrets també vermells, els cabells de color taronja…
Mirant-nos als ulls, ens van preguntar «¿Como estan ustedes?» i nosaltres, més feliços que mai, van pasar la tarda cridant: «Bieeeeen!!!»